Passa al contingut principal

GUILLEM VILADOT PUIG

Tal i com ens diu Jaume Pont, el silenci i la marginalitat han estat dos dels elements definitoris de la fins avui mal coneguda obra literària de Guillem Viladot. Coneixement i reconeixement, però, no són, de vegades, funcions intercanviables. L’escriptor, en aquest cas, s’ha estimat molt més incidir en el coneixement propi que en el reconeixement d’un públic. El resultat d’aquesta elecció no sempre ha estat fàcil de portar. L’escriptor ha esdevingut un funàmbul damunt la corda fluixa de la literatura catalana.
Qui era Guillem Viladot? es preguntava Pont. Ell mateix es responia que Guillem Viladot era “un druida de fàrmacs que exercia de màgic a Agramunt, el seu poble. Però, abans de tot i sobretot, era un escriptor amb vocació de franc tirador impenitent. Va transitar per espais literaris múltiples, des del relat, la novel·la, el periodisme i l’assaig, fins a la poesia discursiva i la poesia experimental i la seva contribució a la poesia visual ha estat internacionalment reconeguda.

Us adjuntem un poema per tal que pugueu fer un tast de la seua obra.

DIRÉ ELS TEUS ULLS
Diré els teus ulls sublimats i cansats
que arriben de tan lluny. Sota la llum
que tasto d’ells diré aquest llarg perfum
serè que els dóna nom. Ulls abrandats

d’obscura brida, ulls oberts, tancats
que em miren; no sé si tenen costum
de veure’m, o si per ells tot és fum
que s’enfila i que es perd sobre els combats.

Somni perdut bé sembla el teu mirar,
sembla un desig trencat. ¿Amb quina clau
obres els ulls i et veus sense parar

endins teu? ¿Et veus o inventes la rau-
xa per negar el neguit que et fa estimar?
Dóna’m la mà i amassissa’m la pau.

A partir del poema que us hem adjuntat, en neix el següent text:

ULLS PER MIRAR

I. NATURA MORTA
S’ha fet de dia.
Obres els ulls.
Esmorzes.
Surts al carrer.
Arribes a la feina.
Vas a dinar.
Tornes a casa.
Sopes.
Te’n vas a dormir.

II. UNA FINESTRA AL MÓN
Un sol enlluernador que entra per la finestra et desperta càlidament
malgrat el fet que la llum feridora no et deixi obrir els ulls.

Seus a la taula de la cuina i degustes un esmorzar deliciós:
torrades amb mantega i dolça melmelada de maduixa, suc de taronja i l’imprescindible cafè amb llet.

Obres la porta de casa, surts al carrer i inspires fort
per intentar absorbir la frescor de la rosada.
La necessites per tal de posar fil a l’agulla i engegar tot un reguitzell de projectes engrescadors
que t’esperen a la taula del despatx.

També t’hi espera la rosa en un got que t’hi ha deixat la teva amiga i companya de feina.

Més tard aneu totes dues a dinar i us feu un fart de riure
mentre recordeu l’escapada del darrer cap de setmana.

Tot tornant cap a casa pares en una llibreria on busques un llibre;
el fet de trobar-lo t’omple de joia.

Seus a la taula de la cuina i degustes on sopar deliciós:
amanida de fruits secs, pa amb tomàquet i pernil salat.

Te’n vas al llit; de fons Mazoni, a les teves mans la poesia de Viladot.
Qui ha dit que la felicitat és una utopia?


Emès per EMUN FM el dimarts dia 21 de febrer de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia

Comentaris

  1. La felicitat ai pot ser una utopia, quan es entra pel finestral obert al món.
    M'encanta el contrast entre aquest i la natura morta.
    Felicitats, Esther!

    ResponElimina
  2. Gràcies Pilar. El món és ple de contrastos, només cal mirar per veure'ls. Una abraçada!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

HÈCTOR B[envingut]. MORET I COSO

Tal com llegim a Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, la família d'Hèctor Moret, que nasqué a Mequinensa l'any 1958, fou una de les que optaren per anar a viure a Barcelona arran de la construcció de l'embassament que havia d'inundar la vila nadiua l'any 1970. A la ciutat comtal, Hèctor-Benvingut entrà en contacte amb la literatura catalana i, tot just encetada l'adolescència, féu els primers tempteigs en poesia. A poc a poc, la poesia ha esdevingut una necessitat que el duu, una vegada i una altra, a enfrontar-se a la tensió creadora, tal com es desprèn dels poemes que giren a l'entorn del fet literari. D'altres voltes, escriu sobre l'amor o el joc amorós, sobre el paisatge de la seva infantesa o el dels llocs que l'han seduït: Montserrat, el Pirineu, l'Algarve... La poesia esdevé, també, el mitjà de retre homenatge als autors que admira: Ausiàs March, Petrarca, Baudelaire, Ferrater, Palau i Fabre, Estellés, Vinyoli... ja si

JORDI PÀMIAS I GRAU

Llegim a un dels nostres llibres de referència, Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, que Jordi Pàmias i Grau nasqué a Guissona el 1938 i va passar la infantesa i l’adolescència al poble natal, dedicant llargues estones a la lectura, a escoltar música i a escriure poemes. En els anys en què va estudiar Filologia Romànica a Barcelona va entrar en contacte amb l’obra de Josep Carner, el qual sempre ha estat per a Pàmias un mestre de llengua i de poesia. L’any 1968 guanyà una plaça de professor de llengua i literatura castellanes a l’institut Màrius Torres de Lleida, ciutat on resideix habitualment encara que passa els estius a Guissona, on el poeta retroba la casa pairal, el passat, les arrels, la tradició més personal i íntima. Actualment està jubilat. Per a Pàmias el bon poeta no solament ha d’aconseguir un domini lingüístic i formal i una profunditat temàtica, sinó que també li cal una certa originalitat i una riquesa imaginativa. Pàmias també ha estat un dels desc

JOSEP ESPUNYES I ESTEVE

Llegim al llibre Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó que Espunyes a vint-i-dos anys va deixar el poble nadiu i s'instal·là a Barcelona [...]. La duresa de les primeres feines a la ciutat [...] va fer que despertés políticament. Els poemes aplegats als reculls Temps de manobre i De l'Evangeli segons St. Lluc reflecteixen aquestes vivències i estan escrits en un to de reivindicació de la classe social menys afavorida. L'autor concep el fet d'escriure com un acte de servei al país. Entén la lluita social com una moneda de dues cares: en un costat hi ha la condició de classe; en l'altre, la qüestió nacional. L'any 1970 va quedar finalista del premi Carles Riba amb Temps de manobre , cosa que l'esperonà a continuar conreant la poesia. Seguí en la línia del realisme civil, però als poemaris Cendra a l'abast i Viatge al record , l'escriptor [...] es complagué especialment a jugar amb la llengua, a emmirallar-s'hi. Durant els pri