Passa al contingut principal

JOAN BARCELÓ I CULLERÉS

Segons llegim a la Revista Foragitats, “Joan Barceló i Cullerés que nasqué a Menàrguens, La Noguera l’any 1955 i morí a Barcelona el 1980, deixà una gran obra literària: poesia, novel·la, conte, teatre i assaig. El conjunt de la seva producció, sorprenentment extensa i madura, en part publicada i premiada, i en part inèdita, deixa entreveure un creador incontenible i de gran qualitat que el temps s’ha encarregat de corroborar. Preocupat per la renovació de la literatura infantil i juvenil, la seva vàlua com a escriptor es va veure reconeguda amb l’obtenció dels premis Vicent Andrés Estellés, de poesia, i Folch i Torres, de narrativa juvenil, entre d’altres. A més, va participar activament en la creació de grups com “2/4 de deu” o “Desperta ferro!”, de caire contracultural i va col·laborar en diversos mitjans de comunicació. Entre els anys 1972 i 1975 va fer exposicions de pintura d’influència surrealista a diverses ciutats catalanes, entre elles, Solsona, Manresa, Lleida, Tortosa, Balaguer i Barcelona, de les que se’n conserven quadres a la col·lecció familiar a Menàrguens. L’any 1975 desa els pinzells i es dedica exclusivament a la literatura i a l’activisme cultural.”

Us en llegim, avui el poema Plany de pedra inclòs en el poemari Pas de dansa, publicat l’any de la seva mort, el 1980.

PLANY DE PEDRA

Qui no ha plorat no sap què és cantar
el temps desfet que ha desesmat xisclant.
Tot m'apareix tal com si al cant distant
hi hagués deixat la sal que fa el bon pa.

Si algú em pregunta quan, diré que enlloc;
si algú em demana on, diré que mai...
D'espectador, el ball m'és un esplai.
De ballarí, se'm torna glaç o foc.
Tan sols jo sé que algú em vol fer plorar
i jo ho faré sabent com sé l'engany:
pensar que és falsa excusa l'estimar.

Sento la música néixer d'un cel clar,
d'una nit dura al fil del temps d'antany.
Resumiré amb error: plorar és cantar.


BUIDOR EXISTENCIAL

Apago el despertador, definitivament, després d’haver estat més de mitja hora sonant cada cinc minuts. Em llevo a les vuit, com sempre, com cada matí. Aquesta nit, no he descansat gaire bé entre els llençols de seda natural que vaig comprar l’any passat durant les vacances, a Nova Zelanda. Sentia com si em punxessin, en comptes d’embolcallar-me suaument. Encara asseguda al llit, contemplo l’armari de fusta de pi massís treballat de manera exhaustiva fins arribar a l’avorriment que em provoquen aquells relleus tan carregosament barrocs. No sé pas en què devia estar pensant quan el vaig triar en aquell antiquari de Beirut.

Malgrat tot, finalment aconsegueixo desenganxar el cul del matalàs de làtex i faig pujar la persiana per deixar entrar els primers rajos de Sol que em fereixen la vista. I ara què? Començo per la dutxa o bé abans em preparo el primer cafè amb llet del dia? Ja tinc aquí plantejada la primera qüestió important d’avui, vés per on! Abans de decidir-me, però, entro a l’habitació del Robert. Encara dorm com un angelet i me’l miro atemorida, tot pensant quin serà el dia en què deixarà de ser tan il·lús com per no culpar-me de la inutilitat d’haver-lo dut en aquest món. I tinc por, precisament, perquè jo no sabré fer res més que donar-li la raó.

Ja és un quart de nou. Em sembla que avui al despatx, s’hauran d’espavilar sense mi. Torno a la meva habitació. Faig baixar la persiana i una dolça penombra inunda la cambra. Sec, un altre cop, sobre el matalàs de làtex i em deixo anar sobre els llençols de seda que m’embolcallen malagradosament. Tant me fa. Només vull dormir i no pensar en res.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 25 d'octubre de 2011 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

Comentaris

  1. Esther, et fa res si utilitzo els arxius de so d'aquestes lectures al meu blog: http://sala-delectura.blogspot.com/?

    ResponElimina
  2. Cap problema, Pilar. Gràcies a tu per l'oferiment.

    ResponElimina
  3. Gràcies!...Una altra cosa...Em pots enviar una foto, la que vulguis, per afegir-te com a lectora?

    ResponElimina
  4. Hola, Pilar. Perdona el retard. Molt bé, doncs, en busco una i te la passo, d'acord? Fins ara.

    ResponElimina
  5. Em sap greu no poder seguir tant quantg trobo i se'm ofereix amb el gust de vegades salabrós, altres endocint l'entorn. clamo al temps que em desvetlli el nou rellotge i fassi els instants mésfluits, llargs,que em donguin temps per escoltar... i aprendre. Gràcies del que oferiu. Anton.

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies, Anton, pel teu comentari. Tant de bo tots poguéssim trobar-lo aquest rellotge màgic i és que, com més coses coneixem, més conscients som de la gran magnitud d'allò que ens resta per conéixer.
    Salut!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

HÈCTOR B[envingut]. MORET I COSO

Tal com llegim a Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, la família d'Hèctor Moret, que nasqué a Mequinensa l'any 1958, fou una de les que optaren per anar a viure a Barcelona arran de la construcció de l'embassament que havia d'inundar la vila nadiua l'any 1970. A la ciutat comtal, Hèctor-Benvingut entrà en contacte amb la literatura catalana i, tot just encetada l'adolescència, féu els primers tempteigs en poesia. A poc a poc, la poesia ha esdevingut una necessitat que el duu, una vegada i una altra, a enfrontar-se a la tensió creadora, tal com es desprèn dels poemes que giren a l'entorn del fet literari. D'altres voltes, escriu sobre l'amor o el joc amorós, sobre el paisatge de la seva infantesa o el dels llocs que l'han seduït: Montserrat, el Pirineu, l'Algarve... La poesia esdevé, també, el mitjà de retre homenatge als autors que admira: Ausiàs March, Petrarca, Baudelaire, Ferrater, Palau i Fabre, Estellés, Vinyoli... ja si

JORDI PÀMIAS I GRAU

Llegim a un dels nostres llibres de referència, Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, que Jordi Pàmias i Grau nasqué a Guissona el 1938 i va passar la infantesa i l’adolescència al poble natal, dedicant llargues estones a la lectura, a escoltar música i a escriure poemes. En els anys en què va estudiar Filologia Romànica a Barcelona va entrar en contacte amb l’obra de Josep Carner, el qual sempre ha estat per a Pàmias un mestre de llengua i de poesia. L’any 1968 guanyà una plaça de professor de llengua i literatura castellanes a l’institut Màrius Torres de Lleida, ciutat on resideix habitualment encara que passa els estius a Guissona, on el poeta retroba la casa pairal, el passat, les arrels, la tradició més personal i íntima. Actualment està jubilat. Per a Pàmias el bon poeta no solament ha d’aconseguir un domini lingüístic i formal i una profunditat temàtica, sinó que també li cal una certa originalitat i una riquesa imaginativa. Pàmias també ha estat un dels desc

JOSEP ESPUNYES I ESTEVE

Llegim al llibre Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó que Espunyes a vint-i-dos anys va deixar el poble nadiu i s'instal·là a Barcelona [...]. La duresa de les primeres feines a la ciutat [...] va fer que despertés políticament. Els poemes aplegats als reculls Temps de manobre i De l'Evangeli segons St. Lluc reflecteixen aquestes vivències i estan escrits en un to de reivindicació de la classe social menys afavorida. L'autor concep el fet d'escriure com un acte de servei al país. Entén la lluita social com una moneda de dues cares: en un costat hi ha la condició de classe; en l'altre, la qüestió nacional. L'any 1970 va quedar finalista del premi Carles Riba amb Temps de manobre , cosa que l'esperonà a continuar conreant la poesia. Seguí en la línia del realisme civil, però als poemaris Cendra a l'abast i Viatge al record , l'escriptor [...] es complagué especialment a jugar amb la llengua, a emmirallar-s'hi. Durant els pri