Passa al contingut principal

EDUARD BATLLE I POMAR

Nascut a Lleida el 1974, és llicenciat en Filosofia per la Universitat de Girona i ha estudiat Antropologia Social i Cultural. Professor de Filosofia en un institut d’educació secundària de Mollerussa, compagina aquesta tasca amb la narració oral per a infants i adults, activitat que va iniciar l’any 2000.
L’any 1996 va obtenir el IV Premi de Filosofia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs pel treball Consciència i societat. Ha publicat poemes en reculls diversos (Singulars d’un plural, La catalana de lletres, E-poemes).
Elogi del desassossec és el seu primer llibre de poemes i és d’on n’extraurem el que us llegirem avui.

VINDRÀS CAP A MI
Que torni jo infant i hi resti per sempre, sense que m'importin els valors que els homes donen a les coses ni les relacions que estableixen els homes entre les coses.
CASCADA

Vindràs cap a mi quan et cridi.
Indubtablement així ho faràs,
a poc a poc, una pas rere un altre,
com el que ets: un nen de la guerra.

I si he sigut derrotat fins ara
en les certeses mai trobades
aquesta és l'única que tinc i em salva.
Sé que vindràs, un cop i un altre,
tants cops com calgui,
enfrontat, si convé, al brogit
d'aquest món que no és el teu.

Però vindràs, ho sé del cert,
allà on sigui per ajudar-me,
encara que hagi crescut massa.
Aquesta és la certesa que em salva:
la teva mirada constant
de nen de vuitanta anys.


PENSAMENTS POSTPOÈTICS. Aquests són els pensaments i els records que m'ha evocat la lectura d'aquest poema d'Eduard Batlle:

LA PADRINA
Cara rodona, pell morena, camusa. Només es deixondeix quan parla dels records de fa setanta anys talment haguessin passat ahir mateix i, en aquell moment màgic, la felicitat torna a il•luminar-li la cara solcada pel pas del temps que també n’ha deixat la petja als seus ulls; uns ulls que cada cop es van fent una miqueta més i més petits rere les ulleres, però que encara espurnegen quan retornen els records d’infantesa i de joventut, curulls de riallades i despreocupació, al Carrer del Pati.
Aquest estiu som una més a la família; careta rodona, pell morena, camusa. La padrina s’hi emmiralla embadalida i la petita li retorna riallades curulles de despreocupació, reflex d’aquells anys passats que ja no tornaran més. Ara li toca a la petita: “I que bonica que és” pensa.
Amb aquest dolç record se’n va al llit. Ja no se n’aixecarà més.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 4 d'octubre de 2011 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

HÈCTOR B[envingut]. MORET I COSO

Tal com llegim a Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, la família d'Hèctor Moret, que nasqué a Mequinensa l'any 1958, fou una de les que optaren per anar a viure a Barcelona arran de la construcció de l'embassament que havia d'inundar la vila nadiua l'any 1970. A la ciutat comtal, Hèctor-Benvingut entrà en contacte amb la literatura catalana i, tot just encetada l'adolescència, féu els primers tempteigs en poesia. A poc a poc, la poesia ha esdevingut una necessitat que el duu, una vegada i una altra, a enfrontar-se a la tensió creadora, tal com es desprèn dels poemes que giren a l'entorn del fet literari. D'altres voltes, escriu sobre l'amor o el joc amorós, sobre el paisatge de la seva infantesa o el dels llocs que l'han seduït: Montserrat, el Pirineu, l'Algarve... La poesia esdevé, també, el mitjà de retre homenatge als autors que admira: Ausiàs March, Petrarca, Baudelaire, Ferrater, Palau i Fabre, Estellés, Vinyoli... ja si

JORDI PÀMIAS I GRAU

Llegim a un dels nostres llibres de referència, Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, que Jordi Pàmias i Grau nasqué a Guissona el 1938 i va passar la infantesa i l’adolescència al poble natal, dedicant llargues estones a la lectura, a escoltar música i a escriure poemes. En els anys en què va estudiar Filologia Romànica a Barcelona va entrar en contacte amb l’obra de Josep Carner, el qual sempre ha estat per a Pàmias un mestre de llengua i de poesia. L’any 1968 guanyà una plaça de professor de llengua i literatura castellanes a l’institut Màrius Torres de Lleida, ciutat on resideix habitualment encara que passa els estius a Guissona, on el poeta retroba la casa pairal, el passat, les arrels, la tradició més personal i íntima. Actualment està jubilat. Per a Pàmias el bon poeta no solament ha d’aconseguir un domini lingüístic i formal i una profunditat temàtica, sinó que també li cal una certa originalitat i una riquesa imaginativa. Pàmias també ha estat un dels desc

JOSEP ESPUNYES I ESTEVE

Llegim al llibre Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó que Espunyes a vint-i-dos anys va deixar el poble nadiu i s'instal·là a Barcelona [...]. La duresa de les primeres feines a la ciutat [...] va fer que despertés políticament. Els poemes aplegats als reculls Temps de manobre i De l'Evangeli segons St. Lluc reflecteixen aquestes vivències i estan escrits en un to de reivindicació de la classe social menys afavorida. L'autor concep el fet d'escriure com un acte de servei al país. Entén la lluita social com una moneda de dues cares: en un costat hi ha la condició de classe; en l'altre, la qüestió nacional. L'any 1970 va quedar finalista del premi Carles Riba amb Temps de manobre , cosa que l'esperonà a continuar conreant la poesia. Seguí en la línia del realisme civil, però als poemaris Cendra a l'abast i Viatge al record , l'escriptor [...] es complagué especialment a jugar amb la llengua, a emmirallar-s'hi. Durant els pri